Jaume Pérez Montaner (L'Alfàs del Pi, 1938)
TIBANT COM L'ARC
Ibn al-Zaqqaq
COMENÇAMENT SENSE FINAL
Començament sense final totes les morts perquè tot és principi sense espera qui parla de futur boca de serp? Tan lentament marcades cartes per savis fetillers petges subtils fogueres d'artifici que poc a poc s'empassen sense brases llum i so la mort que recomença dia a dia sota la cella espessa del teu ull el destí edificat en la seua supèrbia porta sense retorn sobre les ones i encara el cos que serpeja a la cintura el suau entrecuix molsosos llavis els pits adelerats quin raig de sol l'esguard humit o els llavis la boca tremolosa insospitades mans insistents de silencis multiplicat desig és tot el que esperaves? A trenc d'alba ens menteixen els rellotges i a l'horabaixa creix l'escuma grisa de les boques fingides.
El primer poeta que ens parlarà de com es construeix material poètic serà Jaume Pérez Montaner, poeta valencià de llarga trajectòria. Autor de nombrosos reculls des d'Adveniment de l'odi (1976) fins a Solatge (2009), passant per Màscares (1992), Fronteres (1994). Poeta, assagista i professor. Un mestre de veu serena i amable, però incisiva i sàvia, com la de Joan Fuster, de qui sap un fum de coses. Un poeta cosmopolita i de poble, que se'n va anar a Amèrica a parlar-los dels nostres poetes i, sobretot, d'Estellés, de qui en sap potser més encara, i que ens va dur de regal les traduccions d'e.e. cummings i d'Anne Sexton.
TIBANT COM L'ARC
Ibn al-Zaqqaq
Tibant com l'arc o com la llisa pell, | |||||||||
salt imponent des de la sorra a l'aire, | |||||||||
flor en la boca ens naix un riu que creix | |||||||||
més enllà de la boira dels til·lers | |||||||||
i el cant repetitiu dels ocells morts.
|
COMENÇAMENT SENSE FINAL
Començament sense final totes les morts perquè tot és principi sense espera qui parla de futur boca de serp? Tan lentament marcades cartes per savis fetillers petges subtils fogueres d'artifici que poc a poc s'empassen sense brases llum i so la mort que recomença dia a dia sota la cella espessa del teu ull el destí edificat en la seua supèrbia porta sense retorn sobre les ones i encara el cos que serpeja a la cintura el suau entrecuix molsosos llavis els pits adelerats quin raig de sol l'esguard humit o els llavis la boca tremolosa insospitades mans insistents de silencis multiplicat desig és tot el que esperaves? A trenc d'alba ens menteixen els rellotges i a l'horabaixa creix l'escuma grisa de les boques fingides.
Fronteres (Alzira: Bromera, 1994)
